Aquestes coses si que m'atabalen. Caminant pel camí que va pel costat del riu vam trobar aquest vedellet que s'estava quiet sense ni aixecar el cap quan vam passar tots amb el nostre xivarri. Tothom, mirant i comentant ¿està mort? ¿estarà malalt? i jo que el veig i no vaig poder-me estar. Vaig baixar fins a la llera i Me'l vaig mirar de ben aprop, respirava i semblava dormit. De cop veig que obre els ulls i els torne a tancar... bufff menys mal sembla que està bé. I anava guipant, anava obrint els ulls com si volés dissimular com aquell que s'en desentén de tot el que l'envolta... feia riure i tot si no fos perquè estava convençuda que s'havia perdut, s'havia despistat i allunyat del ramat i de la mare, suposo que al baixa per voler beure aigua s'havia entretingut més del compte i al veure's sol s'havia quedat allí o be esperant o be perquè estava cansat.
Li vaig fer un parell de fotos i vaig tornar corrents a unir-me al grup que continuava caminant com si els perseguissin els dimonis ¡mira que caminen ràpid! i em vaig quedar força preocupada i no me'l podía treure del cap. Es veien les petjades de tot el ramat que havia passat per allí però no vaig poder ni veure'l ni trobar-lo, ni animal ni persona que podés donar-me raó o be explicar-li el que havia trobat.
Confio que el pastor, l'amo del ramat, suposo que el trobarà a faltar i/o s'espavilarà per anar a buscar-lo, un vedell no es deixa perdre així com així... també es fàcil que el trobi doncs aquests ramats, per be que van lliures per la muntanya, acostumen, quasi sempre, a fer el mateix itinerari, a més a més, el bosc estava delimitat amb valles electrificades que les posen perquè el bestiar no surti dels límits marcats.
La qüestió es que li vaig fer una foto i que m'agrada molt i per això la penjo en el meu món embolicat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario