Preparant el vol

el dos ocells

¿que, fan patxoca no????

dos ocells a una mateixa branca, fent-se companyia, sembla ben be que estiguin xerrant i preparant la propera ocasió per aixecar el vol.

¿quan serà?

Diumenge de Corpus

catifa de flors

I aquest meravella em va regalar el diumenge, ja que no vaig poder tastar-la pel matí me la van guardar per l'hora de dinar (aquí va una careta amb un somriure i una picada d'ull)

Desprès de tornar de Barcelona vaig arribar a Sitges per dinar amb la Bàrbara, no recordava que era Corpus i així em vaig trobar el poble ple de cotxes fins el cap d'amunt, al final vaig poder aparcar i al poble em vaig endinsar, estava ple com un ou.

I de cop i volta em trobo amb un regal que no m'esperava, les catifes de flors i allà que vaig tota engrescada a fer un munt de fotos.

Va ser un diumenge tranquil i relaxat en bona companyia i bona conversa, m'agrada parlar amb la meva filla. Vam dinar en un restaurant on es poden menjar tot de especialitats ben estranyes, que es el que m'agrada a mi i a ella i a més a més també puc compartir.

¿Rodó no?

Un vedellet perdut

está cansat

Aquestes coses si que m'atabalen. Caminant pel camí que va pel costat del riu vam trobar aquest vedellet que s'estava quiet sense ni aixecar el cap quan vam passar tots amb el nostre xivarri. Tothom, mirant i comentant ¿està mort? ¿estarà malalt? i jo que el veig i no vaig poder-me estar. Vaig baixar fins a la llera i Me'l vaig mirar de ben aprop, respirava i semblava dormit. De cop veig que obre els ulls i els torne a tancar... bufff menys mal sembla que està bé. I anava guipant, anava obrint els ulls com si volés dissimular com aquell que s'en desentén de tot el que l'envolta... feia riure i tot si no fos perquè estava convençuda que s'havia perdut, s'havia despistat i allunyat del ramat i de la mare, suposo que al baixa per voler beure aigua s'havia entretingut més del compte i al veure's sol s'havia quedat allí o be esperant o be perquè estava cansat.

Li vaig fer un parell de fotos i vaig tornar corrents a unir-me al grup que continuava caminant com si els perseguissin els dimonis ¡mira que caminen ràpid! i em vaig quedar força preocupada i no me'l podía treure del cap. Es veien les petjades de tot el ramat que havia passat per allí però no vaig poder ni veure'l ni trobar-lo, ni animal ni persona que podés donar-me raó o be explicar-li el que havia trobat.

Confio que el pastor, l'amo del ramat, suposo que el trobarà a faltar i/o s'espavilarà per anar a buscar-lo, un vedell no es deixa perdre així com així... també es fàcil que el trobi doncs aquests ramats, per be que van lliures per la muntanya, acostumen, quasi sempre, a fer el mateix itinerari, a més a més, el bosc estava delimitat amb valles electrificades que les posen perquè el bestiar no surti dels límits marcats.

La qüestió es que li vaig fer una foto i que m'agrada molt i per això la penjo en el meu món embolicat.

El naixement d'un riu.

el riu i l'excursió

Va ser una excursió realment bonica, Sant Llorens de Morunys es, encara, una zona verda i plena de boscos. Vam fer un desnivell de quasi 1000 metres i la caminada no va resultar gaire feixuga. A mi m'agrada pujar agafo el meu ritme i poquet a poquet vaig fent, m'agrada molt més que les baixades cansen molt les cames. Aquesta vegada tot era pujada i dalt de tot ens esperava l'autocar per tornar a casa desprès de ben dinats.

Anàvem per la vall de Lord on, en el seu si, i serpenteja el riu Cardener, vam anar seguint-lo, saltant d'una banda a l'altra fins que vàrem arribar allà on neix. Es estrany veure els naixements dels rius, no se sap d'on surt l'aigua, de vegades d'entre les roques, de vegades surt de la terra com si vulgues deslliurar-se de la foscor, de vegades neixen tímids i petits i mica en mica es van fent grans i agosarats, segurs que tota la terra que han descobert la podran cobrir amb les seves aigües, i de vegades ja neixen amb tota la força del món amb alegria comencen saltant i corrent una mica esbojarrats, això si, sempre neixen amb l'aigua neta i transparent, neixen alliberats, semblen criatures. Més endavant en el seu curs, igual com els nens a la seva vida, anirem malbaratant-los, embrutant-los, tancant-los, els anirem privant de la seva lliberta i està clar, de la seva alegria.

Aquest es el naixement del riu Cardener, dos cortines d'aigua que s'estiraran, s'estiraran fins a semblar una cinta, de primer de color de l'aigua, perquè te colors l'aigua, i més tard, aquesta cinta anirà amagrint i agafant els colors tèrbols amb el que tenyirem els humans.

A punt de tornar al niu

a punt de tornar al niu

Me'l vaig trobar a la galeria de la cuina, dalt de tot del sostre, mig penjat en una tub de l'aigua. Estava espantat.

Vaig intentar d'agafar-lo, cada vegada que ho provava arrencava un vol gairebé desesperat, va caure dues vegades, volia sortir però no podia, no trobava com malgrat que havia obert la finestra.

Tan fluixet l'agafava, per no fer-li mal, que ell aconseguia fugir de la meva mà. Al final, i desprès d'una bona estona d'intentar-ho, vaig aconseguir-ho, abans, però ja havia anat a buscar la màquina de retratar.

I així va ser, li vaig fer un parell de fotos mentre el tenia agafat i desprès vaig treure el braç per la finestra i vaig obrir la mà. Es va quedar arraulit al palmell, estava cansat i no es veia amb forces per arrencar el vol, el veia com panteixava, aprofitava aquella estona per descansar, estava tranquil perquè sabia, havia endevinat, que no li volia fer mal, i així va ser com vaig poder fer-li la fotografia, un parell o tres... amb una mà l'ocellet i amb l'altra la càmera, fins que es va veure amb forces per tornar a volar. Va arribar al pi que està davant de la finestra, suposo que en el arbre hi deu tenir el niu, els sento de matinada com piulen i gairebé em desperto cada dia en la seva companyia.

Va ser curiosa la situació acabava de passar una estona semblant mentre escrivia al cafè, havia estat una experiència desagradable, em sentia diana d'uns quants brètols i em sentia acorralada, si, si, potser es una bajanada però estava dolguda per el que m'havia semblat una persecució sense cap sentit. Al veure l'ocellet tancat i acorralat em vaig sentir identificada i quan per fi va poder tornar a volar en llibertat em vaig posar contenta, les fotos que li havia fet vaig voler regalar-les a qui , al meu entendre, s'ho mereixia i així ho vaig fer, he posat les fotos al meu àlbum i van ser un motiu d'intercanvi al cafè amb aquells que les saben i poden gaudir.

La platja petita

vaixells a la platja petita

Des de la platja petita, allà on moltes vegades he jugat amb el meu delfí, vaig poder fer aquestes fotos de dos vaixells que estaven ancorats a la cala.

Com m'agradaria un dia poder navegar en un veler, amb les veles ben blanques i inflades recollint el vent. Com m'agradaria poder gaudir d'una bona estona, perduda al mig del mar, acompanyada d'uns ulls negres i brillants que observen amb curiositat, d'una boca que riu i somriu, d'un company de "francachelas" que faria com els nens, llençar-se des d'el vaixell a l'aigua transparent i blava com només es troba enmig del mar. Només de pensar com li agradaria, només per això, val la pena somiar.

La lluna de tarda

la lluna de tarda

A que es bonica?

Si, suposo que està bonica perquè així havia de ser. Arribo a casa cap al vespre, un vespre que no es, ja què la llum de dia es esplendorosa degut al canvi d'hora, i clar, la lluna, pobreta, que no gasta ni rellotges ni canvis d'horari quan arriba la seva hora surt a passejar i gairebé que es troba amb el sol que encara no s'havia retirat.

Un final fantàstic per un dia fantàstic, com sempre que puc escapar-me per anar a dinar i passejar, unes hores robades que sempre donen bon resultat.

I a la tornada, a la arribada, estava la lluna esperant i me la vaig quedar.

La familia creix

poltres

¿Son, o no, la cosa més bonica que es pot veure tot passejant per la vinya?

Un día fantàstic

vinya i sol de tarda

Doncs si, avui ha estat un dia fantàstic un dia que no li ha faltat de res.

Pel mati matinet ja he sortit de casa ben contenta, feia un dia esplèndid i anava a la platja per passar una bona estona... podria xerrar, llegir el diari, riure i.... el que fes falta abans d'anar a jugar a futbol.

I així ha estat, tot passejat, hi havia un raconet a recer del vent i allà que ens hem instal·lat per prendre el sol i mandrejar. Una hora! una hora sencera que ha passat en un santiamén de relaxada, tranquil·la i confortable. Després m'he quedat prenent el sol i esperant per anar a dinar.

La veritat es que jo tenia moltes ganes de poder estar una altra vegada a la platja acojmpanyada però el temps passa inexorable i no podia ser o faríem tard, així que quan ha trucat per dir que ja venia hem quedat al restaurant dels animalets per dinar.

Que divertit que arriba a ser poder dinar plegats... un a tocar de l'altre, coincidint amb el que ens agrada menjar, compartint els plats... i xerrant, xerrant, xerrant... i una altra vegada, passa el temps volant!

Desprès de dinar ... corre cuita doncs es fa tard... i no havia sonat ni una vegada el mòbil mira que resulta estrany!

Tornant a casa poc a poc i recordant... a mitja tarda, be, ja cap el tard, he sortit a donar un volt i m'he acostat a la masia dels cavalls, un dia l' he de portar... li agradaré veure'ls, anava carregada amb la camera de fotos, el sol s'anava amagant i les vinyes s'han posat estarrufades i presumides amb les fulles d'un verd brillant i el sol que les anava acaronant... la terra semblava que portes pólvores de color a les galtes de vermella que estava i els he fet fotos per recordar la tarda, després he anat a veure el cavalls... i havia poltres, quatre o cinc petits, amb les potes que gairebé no els aguantava drets, mamant de la mare, seguint-la al seu darrera, allà on anava no la deixava de petja.

Un cop he fet les fotos he tornat a casa i les he revisat moltes les he hagut de esborrar ja que m'han quedat mogudes, hi havia poca llum i no podía recolzar la màquina enlloc... demà, si puc hi tornaré a veure si ho provo un altra vegada, els poltres eren tan bonics que no vull deixar de fer-los unes fotos ben maques un altra vegada...

I ara acabo el día escrivint al meu món embolicat, crec que el dia s'ho mereix i el meu món també.