10 junio 2005

L'estiu m'agrada

estiu Posted by Hello


L'estiu m'agrada perquè te els dies llargs i brillants i perquè em permet escapar-me i alçar el vol i com tots sabeu a mi m'agrada volar.

M'agrada llevar-me d'hora i anar a la platja quan encara està tranquil·la sense sorolls ni gent, el sol encara es tímid i l'aigua està serena i neta.

M'agrada portar-me un llibre i llegir i gaudir una bona estona en silenci només el sorollet de les onades petites.

També m'agrada jugar a l'aigua... nedant, si pot ser, amb un dofí... si, si... amb un dofí, encara que sembli estrany, jo tinc un dofí que sempre que pot s'escapa per venir a jugar amb mi.

Ves per on, enguany he pogut fer un parell de reportatges, d'uns borinots buscant entre les flors i d' unes formigues que estaven omplint el seu rebost, a veure si l'enllaç que deixo funciona, perquè ho pugueu veure. Es interessant estar "perdent" el temps fent fotografies i veure'n el resultat. http://www.flickr.com/photos/embolic/sets/773248/


Be... de moment ho deixo aquí... massa dies tenía oblidat aquest món a veure si hi posso fil a l'agulla i m'hi dedico més.


30 mayo 2005

Preparant el vol

el dos ocells Posted by Hello


¿que, fan patxoca no????



dos ocells a una mateixa branca, fent-se companyia, sembla ben be que estiguin xerrant i preparant la propera ocasió per aixecar el vol.



¿quan serà?





Diumenge de Corpus

catifa de flors Posted by Hello



I aquest meravella em va regalar el diumenge, ja que no vaig poder tastar-la pel matí me la van guardar per l'hora de dinar (aquí va una careta amb un somriure i una picada d'ull)



Desprès de tornar de Barcelona vaig arribar a Sitges per dinar amb la Bàrbara, no recordava que era Corpus i així em vaig trobar el poble ple de cotxes fins el cap d'amunt, al final vaig poder aparcar i al poble em vaig endinsar, estava ple com un ou.



I de cop i volta em trobo amb un regal que no m'esperava, les catifes de flors i allà que vaig tota engrescada a fer un munt de fotos.



Va ser un diumenge tranquil i relaxat en bona companyia i bona conversa, m'agrada parlar amb la meva filla. Vam dinar en un restaurant on es poden menjar tot de especialitats ben estranyes, que es el que m'agrada a mi i a ella i a més a més també puc compartir.



¿Rodó no?

24 mayo 2005

Un vedellet perdut

está cansat Posted by Hello


Aquestes coses si que m'atabalen. Caminant pel camí que va pel costat del riu vam trobar aquest vedellet que s'estava quiet sense ni aixecar el cap quan vam passar tots amb el nostre xivarri. Tothom, mirant i comentant ¿està mort? ¿estarà malalt? i jo que el veig i no vaig poder-me estar. Vaig baixar fins a la llera i Me'l vaig mirar de ben aprop, respirava i semblava dormit. De cop veig que obre els ulls i els torne a tancar... bufff menys mal sembla que està bé. I anava guipant, anava obrint els ulls com si volés dissimular com aquell que s'en desentén de tot el que l'envolta... feia riure i tot si no fos perquè estava convençuda que s'havia perdut, s'havia despistat i allunyat del ramat i de la mare, suposo que al baixa per voler beure aigua s'havia entretingut més del compte i al veure's sol s'havia quedat allí o be esperant o be perquè estava cansat.



Li vaig fer un parell de fotos i vaig tornar corrents a unir-me al grup que continuava caminant com si els perseguissin els dimonis ¡mira que caminen ràpid! i em vaig quedar força preocupada i no me'l podía treure del cap. Es veien les petjades de tot el ramat que havia passat per allí però no vaig poder ni veure'l ni trobar-lo, ni animal ni persona que podés donar-me raó o be explicar-li el que havia trobat.



Confio que el pastor, l'amo del ramat, suposo que el trobarà a faltar i/o s'espavilarà per anar a buscar-lo, un vedell no es deixa perdre així com així... també es fàcil que el trobi doncs aquests ramats, per be que van lliures per la muntanya, acostumen, quasi sempre, a fer el mateix itinerari, a més a més, el bosc estava delimitat amb valles electrificades que les posen perquè el bestiar no surti dels límits marcats.



La qüestió es que li vaig fer una foto i que m'agrada molt i per això la penjo en el meu món embolicat.


El naixement d'un riu.

el riu i l'excursió Posted by Hello

Va ser una excursió realment bonica, Sant Llorens de Morunys es, encara, una zona verda i plena de boscos. Vam fer un desnivell de quasi 1000 metres i la caminada no va resultar gaire feixuga. A mi m'agrada pujar agafo el meu ritme i poquet a poquet vaig fent, m'agrada molt més que les baixades cansen molt les cames. Aquesta vegada tot era pujada i dalt de tot ens esperava l'autocar per tornar a casa desprès de ben dinats.



Anàvem per la vall de Lord on, en el seu si, i serpenteja el riu Cardener, vam anar seguint-lo, saltant d'una banda a l'altra fins que vàrem arribar allà on neix. Es estrany veure els naixements dels rius, no se sap d'on surt l'aigua, de vegades d'entre les roques, de vegades surt de la terra com si vulgues deslliurar-se de la foscor, de vegades neixen tímids i petits i mica en mica es van fent grans i agosarats, segurs que tota la terra que han descobert la podran cobrir amb les seves aigües, i de vegades ja neixen amb tota la força del món amb alegria comencen saltant i corrent una mica esbojarrats, això si, sempre neixen amb l'aigua neta i transparent, neixen alliberats, semblen criatures. Més endavant en el seu curs, igual com els nens a la seva vida, anirem malbaratant-los, embrutant-los, tancant-los, els anirem privant de la seva lliberta i està clar, de la seva alegria.



Aquest es el naixement del riu Cardener, dos cortines d'aigua que s'estiraran, s'estiraran fins a semblar una cinta, de primer de color de l'aigua, perquè te colors l'aigua, i més tard, aquesta cinta anirà amagrint i agafant els colors tèrbols amb el que tenyirem els humans.

A punt de tornar al niu

a punt de tornar al niu Posted by Hello

Me'l vaig trobar a la galeria de la cuina, dalt de tot del sostre, mig penjat en una tub de l'aigua. Estava espantat.

Vaig intentar d'agafar-lo, cada vegada que ho provava arrencava un vol gairebé desesperat, va caure dues vegades, volia sortir però no podia, no trobava com malgrat que havia obert la finestra.

Tan fluixet l'agafava, per no fer-li mal, que ell aconseguia fugir de la meva mà. Al final, i desprès d'una bona estona d'intentar-ho, vaig aconseguir-ho, abans, però ja havia anat a buscar la màquina de retratar.

I així va ser, li vaig fer un parell de fotos mentre el tenia agafat i desprès vaig treure el braç per la finestra i vaig obrir la mà. Es va quedar arraulit al palmell, estava cansat i no es veia amb forces per arrencar el vol, el veia com panteixava, aprofitava aquella estona per descansar, estava tranquil perquè sabia, havia endevinat, que no li volia fer mal, i així va ser com vaig poder fer-li la fotografia, un parell o tres... amb una mà l'ocellet i amb l'altra la càmera, fins que es va veure amb forces per tornar a volar. Va arribar al pi que està davant de la finestra, suposo que en el arbre hi deu tenir el niu, els sento de matinada com piulen i gairebé em desperto cada dia en la seva companyia.

Va ser curiosa la situació acabava de passar una estona semblant mentre escrivia al cafè, havia estat una experiència desagradable, em sentia diana d'uns quants brètols i em sentia acorralada, si, si, potser es una bajanada però estava dolguda per el que m'havia semblat una persecució sense cap sentit. Al veure l'ocellet tancat i acorralat em vaig sentir identificada i quan per fi va poder tornar a volar en llibertat em vaig posar contenta, les fotos que li havia fet vaig voler regalar-les a qui , al meu entendre, s'ho mereixia i així ho vaig fer, he posat les fotos al meu àlbum i van ser un motiu d'intercanvi al cafè amb aquells que les saben i poden gaudir.




La platja petita

vaixells a la platja petita Posted by Hello


Des de la platja petita, allà on moltes vegades he jugat amb el meu delfí, vaig poder fer aquestes fotos de dos vaixells que estaven ancorats a la cala.

Com m'agradaria un dia poder navegar en un veler, amb les veles ben blanques i inflades recollint el vent. Com m'agradaria poder gaudir d'una bona estona, perduda al mig del mar, acompanyada d'uns ulls negres i brillants que observen amb curiositat, d'una boca que riu i somriu, d'un company de "francachelas" que faria com els nens, llençar-se des d'el vaixell a l'aigua transparent i blava com només es troba enmig del mar. Només de pensar com li agradaria, només per això, val la pena somiar.

19 mayo 2005

La lluna de tarda

la lluna de tarda Posted by Hello

A que es bonica?

Si, suposo que està bonica perquè així havia de ser. Arribo a casa cap al vespre, un vespre que no es, ja què la llum de dia es esplendorosa degut al canvi d'hora, i clar, la lluna, pobreta, que no gasta ni rellotges ni canvis d'horari quan arriba la seva hora surt a passejar i gairebé que es troba amb el sol que encara no s'havia retirat.

Un final fantàstic per un dia fantàstic, com sempre que puc escapar-me per anar a dinar i passejar, unes hores robades que sempre donen bon resultat.


I a la tornada, a la arribada, estava la lluna esperant i me la vaig quedar.

07 mayo 2005

La familia creix


poltres Posted by Hello

¿Son, o no, la cosa més bonica que es pot veure tot passejant per la vinya?

Un día fantàstic


vinya i sol de tarda Posted by Hello

Doncs si, avui ha estat un dia fantàstic un dia que no li ha faltat de res.

Pel mati matinet ja he sortit de casa ben contenta, feia un dia esplèndid i anava a la platja per passar una bona estona... podria xerrar, llegir el diari, riure i.... el que fes falta abans d'anar a jugar a futbol.

I així ha estat, tot passejat, hi havia un raconet a recer del vent i allà que ens hem instal·lat per prendre el sol i mandrejar. Una hora! una hora sencera que ha passat en un santiamén de relaxada, tranquil·la i confortable. Després m'he quedat prenent el sol i esperant per anar a dinar.

La veritat es que jo tenia moltes ganes de poder estar una altra vegada a la platja acojmpanyada però el temps passa inexorable i no podia ser o faríem tard, així que quan ha trucat per dir que ja venia hem quedat al restaurant dels animalets per dinar.

Que divertit que arriba a ser poder dinar plegats... un a tocar de l'altre, coincidint amb el que ens agrada menjar, compartint els plats... i xerrant, xerrant, xerrant... i una altra vegada, passa el temps volant!

Desprès de dinar ... corre cuita doncs es fa tard... i no havia sonat ni una vegada el mòbil mira que resulta estrany!

Tornant a casa poc a poc i recordant... a mitja tarda, be, ja cap el tard, he sortit a donar un volt i m'he acostat a la masia dels cavalls, un dia l' he de portar... li agradaré veure'ls, anava carregada amb la camera de fotos, el sol s'anava amagant i les vinyes s'han posat estarrufades i presumides amb les fulles d'un verd brillant i el sol que les anava acaronant... la terra semblava que portes pólvores de color a les galtes de vermella que estava i els he fet fotos per recordar la tarda, després he anat a veure el cavalls... i havia poltres, quatre o cinc petits, amb les potes que gairebé no els aguantava drets, mamant de la mare, seguint-la al seu darrera, allà on anava no la deixava de petja.

Un cop he fet les fotos he tornat a casa i les he revisat moltes les he hagut de esborrar ja que m'han quedat mogudes, hi havia poca llum i no podía recolzar la màquina enlloc... demà, si puc hi tornaré a veure si ho provo un altra vegada, els poltres eren tan bonics que no vull deixar de fer-los unes fotos ben maques un altra vegada...

I ara acabo el día escrivint al meu món embolicat, crec que el dia s'ho mereix i el meu món també.



25 abril 2005

Fotografia


intimitats Posted by Hello

Interior d'un tulipà fotografiat a Mirasol.

He fotografiat el seu interior, alló que guarda en la seva intimitat envoltat d'una cortina de pètals que resguarda de mirades els seus colors interns.

20 abril 2005

Jardinera


petunies en lila Posted by Hello


Per fi m'he decidit, m'he tornat jardinera... aquesta petúnia es una de les flors que tinc a les jardineres penjades a la barana del balcó de casa.


M'agraden les flors, m'agrada mirar-les dia a dia per veure els canvis que les transformen, m'agrada veure com canvien quan surt el sol, com s'obren avaricioses buscant la seva llum, la seva escalfor, fins i tot diría que els seus colors.


He comprat varies jardineres i testos, i a cada una d'elles i tinc diferents flors de distints colors, una barreja alegre encara que no barrejada.


He triat aquesta flor perquè m'agraden les flors blanques i les flors blaves o liles això si, en segons quins tipus de flors... les que tenen aquests colors naturals que ningú ha fet experiments amb elles per aconseguir-los.


Cada dia les miro, les observo, els trec les fulletes pansides o les flors que s'han marcit perquè només quedin les que están esplendoroses.


Tenir flors a casa i cuidar-les es una joia, es una aventura i es una responsabilitat... si, si... una joia perquè sempre es posen belles quan saben que les estimes, una aventura perquè no se sap mai si els agradarà l'espai que has triat per a elles ni si respondran com tu vols, ves a saber si els agrada la manera com les cuides i una responsabilitat perquè només viuran si saps tenir cura d'elles.


No em direu que no es important tenir flors a casa... sembla que sigui una de les coses més fàcils i no es així, com a éssers vius que son, necessiten que els dediquis el seu temps, s'ho mereixen ja que elles regalen tota la seva bellesa i demanen poca cosa a canvi.


A mida que les jardineres es vagin omplint o canviant aniré penjant les fotos perquè veieu i pugueu opinar si tinc fusta de jardinera o només es una il.lussió.





02 marzo 2005

Un aniversari


flors 010, originally uploaded by embolic.

Són precioses! ja tornaré per explicar que ens las ha regalat!

28 febrero 2005

Desde la meva finestra


Desde la meva finestra, originally uploaded by embolic.

Si senyor! acabo de descobrir un altre eina per poder enviar les meves fotos al meu món embolicat i m'he estrenat amb aquesta magnífica vista des de la meva finestra... un pi engalanat amb neu fresca caiguda a primera hora del matí.

Es un pi que el dia que el tallin em tallaran un trosset de la meva vida. Si, aquest pi era ben petitet quan vaig arribar a viure a Sant Pere de Ribes. Encara es extraordinari que visqui en un terreny que no se l'ha menjat la especulació... encara ningú ha edificat.

Aquest pi ha anat creixent i creixent tants anys com he estat vivint en aquesta casa i ara es tan gran que gairebé puc tocar les seves branques amb les mans.

Es un temor que sempre tinc, el dia que aquest terreny caigui en mans d'algun promotor em tallaran el pi i em cegaran la vista... i gairebé em cegaran a mi.

No se pas com ho aguantaré com m'ho faré... necessito poder allargar la vista sense cap impediment per poder deixar anar volar la meva imaginació. La casa es petita... si em tapen la vista em semblarà un cau i jo no puc viure en un cau.

Aquest matí quan parlava per telèfon amb el meu pardalet estava asseguda a terra traient el nas per la finestra i acabava de fer-li la foto... era bonic el paisatge convidava a sortir a caminar per poder jugar amb la neu. La neu s'ha fos aviat però he pogut captar la bellesa en aquest pi. Ha valgut la pena.

27 febrero 2005

Sentada a la lluna


Sentada a la lluna Posted by Hello

Fixeu-vos fins aquí he arribat.

M'ha costat no tinc perquè negar-ho però al final m'he instal·lat.

Si està be, des d'aquí dalt puc contemplar el món amb tota tranquil·litat... i enviar petons...

Al final ho he aconseguit, sempre somiant amb la lluna doncs apa! ara mi he aposentat. Ja cal que es preparen els núvols i les estrelles perquè els atraparé amb les mans i podré fer tots el dibuixos que pugui i sàpiga fer… amb una tela tan gran no crec que tingui problemes.

Esperaré quan surti el sol per que em deixi els seus colors i aniré tenyint amb coloraines els nuvolets, posaré en marxa la imaginació i tothom es quedarà bocabadat al veure el que es pot arribar a dibuixar. També li demanaré a l'arc de Sant Martí que surti de vegades… i que em deixi els seus…

Us imagineu poder dibuixar, per exemple, un bosc agafar els núvols i donar-los les formes dels arbres i pintar-los d'un verd esponerós, plens de fruites de tots els colors.. si… els estels aniran penjats.

O el mar… un mar fet de núvols blancs i una miqueta de blau o violeta… amb la seva escuma arrissada a la cresta de les onades, i un petit vaixell que navegarà tot majestuós amb la vela gran i blanca ben inflada… el vent bufarà i la inflarà.

També podré preparar una magnífica cabana amb la seva xemeneia i el fum que sortirà enfilant-se ben amunt. Suposo que ja us imagineu qui hi haurà dins la cabana un parell de pardals... un parell de criatures... si mirés algú per la finestra els podria veure rient, jugant i estimant.

Es podrien fer moltes coses, moltíssimes... només cal imaginar-ho cosa que poca gent ho pot fer... però jo si i el meu company també.

Un mitjó

Es curiós el que pot arribar a provocar la vista d'un mitjó!

Es tant l'entusiasme que m'han de aturar les mans!!!!!

16 febrero 2005

I aquesta es bruixa.

Parlant d'hores m'ha vingut el record, acabada d'intal.lar l'hora nona he recordat l'hora bruixa.

LA HORA BRUJA


que es mas de media noche, hora bruja

es casi la una.

no, lo decía porque la tradición dice que

a media noche, con el cambio de día, las almas también van cambiando

y es en este momento, peligroso

cuando alguna se puede equivocar y confundirse

tropezar con otra alma y fundirse en ella.

De dos sólo quedará una

y existirán dos cuerpos

en los que habrá, en cada uno, la mitad de dos almas.

eso, por eso, se dicen que ...

son dos almas gemelas.


12 de mayo 0:54

La hora nona

Hummmmmmmmmmmmm... es totalment excitant!! he pogut entrar a La hora nona i m'ha semblat com entrar en un santuari un espai que aviat serà ple de tendresa, poesia, picardia, joc i alegria…

He entrat de puntetes, de fet només he entrat per arranjar un pany que estava espatllat i no obria la porta i ho he aconseguit… i he deixat amb tota la suavitat de que he estat capaç una clau… que confio esdevingui màgica.

Es curiosa la sensació que dona entrar en un habitacle solitari que s'omplirà de vida es com preparar una llar per estrenar.

He sortit silenciosament, he deixat la clau ben amagada, tant que suposo que no la tornaré a trobar… només podré entrar quan em convidin o bé quan hi vulgui deixar unes lletres a la bústia.

Moltes gràcies per la confiança.


15 febrero 2005

Paraules petites que es fan grans.

No es pot explicar fàcilment, hi ha paraules petites que es fan grans i grans i grans i omplen i quedes plena i eufòrica i tot et dona voltes i t'emociones… això es el que em va passar


¡n'hi ha tantes de paraules petites que es van fer grans!

I tinc ganes d'escriure, escriure per el plaer de fer-ho i aquesta ànsia quasi sempre porta una direcció, escriure per a qui jo se que llegirà, ho entendrà, ho gaudirà, ho recordarà, ho estimarà… escriure per a qui em va mimar la meva capacitat de fer-ho.

Hi ha estones que el cor s'em fa petit perquè penso ¿soc encara capaç d'escriure-les aíxí? i aleshores el que faig es viatjar per els meus records, viatjar per els arxius d'un tros de la meva vida que ha estat i es plena, un trosset que va començar i… no s'acabarà, no, no s'acabarà perquè allò que s'ha viscut sempre o portes al teu damunt t'acompanya allà on vas… mira que deu ser gran la memòria que hi cap tanta cosa!

Unes paraules petites d'aquelles que son grans:

me quebré como un cristal

y tu viniste

y me consolaste

y me reconfortaste

Les penses, les escrius o les dius i allà van cap al seu destí… com aquestes:

Quieta, parada, atenta, sintiendo la caricia, que entra

dentro, y... no te muevas, que no termine, y el calor y el roce y el sentir

y el placer y la emoción y la ternura que rezuma.

Doncs si, son paraules petites que es fan grans. Son boniques oi?

12 febrero 2005

No soc ningú.


El bosc animat Posted by Hello

Porto força dies ben estranyada… es com si estigués en un bosc ben orientada i em trobés contínuament homenets perduts.

El cas es que els pregunto:

-Vas perdut?

-No, que va se exactament on soc!

-Hi on creus que ets?

En mig d'aquest bosc que està a la meva disposició.

¿Tu creus que el bosc es per això per utilitzar-lo?

I doncs perquè serveix si no?

No se… jo crec que dins del bosc no soc ningú, m'agrada sentir-me part d'ell. Deixo que em regali els seus sons, la seva vida, la seva humitat, el seu color, la seva olor, la seva calor… que m'acariciï la cara amb el seu ventet, amb les seves branques i jugo i viatjo amb ell quan ell també juga… no se com es pot utilitzar no se com es fa.

-Bah! d'aquesta manera no aniràs mai en lloc… et perdràs.

Doncs a mi em sembla que es al revés, que jo se on soc i tu no!

I els homenets continuen el seu camí tots decidits… i jo m'espero al mateix lloc… al cap de poc tornen a aparèixer… passen pel meu davant sense veurem… i continuen el camí… i així una vegada i un altra i una altra convençuts que arribaran al seu destí.

Ves per on.. jo no tinc destí, simplement estic allà. I se on soc i estic orientada el que no se es, si potser, estic equivocada.

De fet tant me fa… equivocada o no jo, en mig del bosc, no soc ningú.



De "El bosque animado".


¡Señor, si no veis más que la vida en torno! Donde fijáis vuestra mirada divisáis ramas estremecidas, troncos recios, verdor; donde fijáis vuestro pie dobláis hierbas que después procuran reincorporarse con el apocado esfuerzo doloroso de hombrecillos desriñonados; donde llevéis vuestras presencia habrá un sobresalto más o menos perceptible de seres que huyen entre el follaje, de alimañas que se refugian en el tojal, de insectos que se deslizan entre vuestros zapatos, con la prisa de todas sus patitas entorpecidas por los obstáculos de aquella selva virgen que para ellos representan los musgos, las zarzas, los brezos, los helechos. El corazón de la tierra siente sobre sí este hervor y este abrigo, y se regocija.

La fraga es un ser hecho de muchos seres.

*********************************************************************

Si esos hombres se asoman a la fraga piensan que el aire es bueno de respirar, o en cuánto dinero producirá la madera, o en la dulzura de pasear entre la sombra verde con su amada, o en devorar una comida sobre el musgo, cerca del manantial donde pondrían a refrescar las botellas. Nada más pensarían, y en nada de ello estaría la fraga, sino ellos. ¡Triste obsesión que hace tan pequeños los horizontes de la vida como el redondel de un disco! "¡Yo, yo, yo!", va repasando la aguja hasta ese final que copia tan bien los estertores humanos…

03 febrero 2005

El meu avatar i la seva història

Hola món embolicat, fa molts dies que et tinc abandonat i això no pot ser ¿no creus?

Fixa't una cosa, mira si vaig embolicada que m'he adonat que encara no he explicat a ningú perquè em dic embolic!

Doncs bé, ho explicaré i a més a més anirà guarnit aquest escrit amb el meu avatar, el que m'acompanyarà sempre vagi on vagi.

Aquest es el meu avatar… fixa't bé es un dibuix que me l'han regalat DUES VEGADES! quina sorpresa no? Doncs no, no es una sorpresa es que no podia ser d'altra manera, havia de ser així.



el meu avatar Posted by Hello

Aquest dibuix m'el va fer el meu pare abans de néixer jo, si, suposo que va pensar que la seva filla, encara que ell no sabia que seria nena perquè en aquells temps no hi havia manera de saber-ho, seria més o menys aixís, diguem-ne que com un angelet amb cara de trapella, unes ales, rient i sentada damunt d'un llibre. Personatge que podia ser nen o nena perquè, no se si ho saps, diuen que els àngels no tenen sexe, bé… continuem, vaig sortir nena i sembla ser que no gaire diferent a l'imatge que el meu pare es va fer de mi.

No soc un àngel, no fotem! però si que soc bona persona, trapella també, encara ara als meus anys les trapelleries son les situacions que em fan gaudir i viure. Ja de ben petita m'ha encantat llegir, i continua agradant-me encara que en els últims temps no llegeixo gaire perquè altres coses em distreuen i també perquè no hi ha gaire llibres que m'enganxin i a més a més es un hobby una mica car.

Be, aquesta es la primera vegada que em van regalar el meu avatar i la segona va ser quan una persona molt estimada, molt i que m'estima el va veure i m'el va regalar "escanejat" ¿quina paraula més estranya no?

Per explicar-ho d'una manera que ho entenguis, va agafar el meu dibuix i el va passar per una màquina màgica, aquesta màquina va repetir el dibuix exactament igual de manera que pogués utilitzar-lo com una foto per poder-la fer servir com avatar a tot arreu allà on vaig quan viatjo per el món virtual. Si, si… també hi ha un món virtual, no t'esveris, es un món que té molt d'embolicat i al damunt hi hem d'afegir que tots els embolics no els pots ni tocar… son lletres, dibuixos, fotos, imaginació, fantasia, engany i també veritats. I ficat en un raconet d'aquest món tan enrevessat em vaig trobar un dia un altre angelet, petitet, trapella, que li agrada llegir, riure i embolicar… i com no podria ser d'una altra manera m'en vaig enamorar. I aquest angelet em va fer per segona vegada el mateix regal. ¿pot ser perquè tots dos m'estimaven i m'estimen? Si, això crec, això va ser, i així ha estat.

Aquest angelet petitet i trapella amagat al món virtual un dia es va fer realitat i el vaig poder veure, tocar i gaudir, encara continuo fent-ho, es la meva part real/fantasiosa que fa que pugui continuar sent com sóc… embolicada. I ha una altra cosa que hauries de saber, estic gairebé convençuda que va sortir del món virtual perquè els meus embolics el van agradar.

Bé, ja saps perquè el meu avatar es aquest, el nom d'embolic es… ¿com ho diria? potser també perquè no podria ser un altra… sóc un embolic, embolico, m'agrada embolicar, m'agrada viure embolicada i agrado a qui els encanta viure embolicats. ¿Es fácil d'entendre no?

Bé món, espero que guardis per molt temps dins la teva panxa aquesta explicació… algú algun dia la podrà llegir i potser entendrà tot el que explico aquí.



22 enero 2005

Doncs si que es embolicat!

No ho acabo d'entendre! No se perquè de qualsevol cosa li han de treure la punta sense més ni més... tan fácil que es no preocuparse fins que no arriba el moment...

Ja es ben veritat que m'ha quedat aquesta máxima:

Si te solució no cal preocupar-se i si no la té tampoc!

Ho veieu?

Bé, el que está clar es que un altra vegada ja s'espabilarán!

15 enero 2005

fa olor i enganxa


Bon día món!


ginesta Posted by Hello
ginesta diu: Bon día Jara, embolicarem el món?!

Un mini ficus, un gran arbre petit.



FLAMENCO


Flamenco Posted by Hello

Ja he dit que m'agrada la natura, em sento ginesta i m'agrada la jara, l'he coneguda, l'he tocada, l'he disfrutat, m'ha envoltat amb les seves branques enganxoses i oloroses... la jara que jo he conegut es d'una terra bella, de arrels mores, i amb ella m'he quedat.

He viatjat per un riu, el Guadiana, i anava acompanyada d'un somni, navegar per ell amb jara al meu costat.

D'aquesta terra surten arrels tan precioses com aquesta que m'ha regalat, una arrel amb expressió, una arrel amb sabor, quina figura més adient per recordar-la sempre, una figua gitana, una figura amb ánima flamenca.

05 enero 2005

de mica en mica

Sembla que la cosa va millor, he pogut intercanviar un missatge amb el grajo i he anat pulint cosetes... sembla que m'han entès... fins i tot conseguiré que hi hagi pau i tanqui.litat. Continuarem informant

04 enero 2005

Solitud


Avui m'he sentit així de solitaria... encara que , com ell, no empresonada.
No se pas que passa, no ho entenc, m'he sentit assetjada per tot arreu. Em sorprén més del que pensava ¿a la gent li agrada fer mal? No ho se...
Posted by Hello

Incomprensió

Perquè vaig acabar l'any llegint el vaig començar escrivint un "soneto" trist, més ben dit, indignat.

Passeges tranquilament per un local buit, amb aquella olor que queda impregnada a totes les sales i racons, olor d'humanitat, olor d'amistat, olor de companyia i també olor d'aquells a qui no entens o no entenen, olors desagradables moltes vegades, olors de rancunies olors d'intoleráncia.

Una certa tristor m'acompanyava, trobo a faltar molta gent, els que s'han anat, els que no gosen entrar, els que han estat acomiadats perquè son diferents.

¿perquè?

La amistad encarcelada.

No es verdadero el amor del amigo
Que permite impasible la ofuscación
De quien le quiere y defiende con pasión
Mimando sueños contra un enemigo

No es lealtad ni amistad, es avaricia
Egoísta es su forma de proceder
Generoso sentimiento es el querer
Bien está guardarse de la codicia.

Carcelero despiadado es el amor
Todo lo quiere, es acaparador
El cariño deviene prisión ciega.

Abre la puerta al amor, carcelero
Deja libre la amistad encerrada
Poséela franca pero no asfixiada.



03 enero 2005

i que ningú m'aixequi la cella!


Fins el monyo n'estic del amiguisme i el coporativisme amanit amb victimisme!!!